Elsa Brès (França, 1985), Stella, 2016, 14’16”.
Davant d’una vista amb dunes, unes mans recullen un feix de documents: plànols, mostres, escanejos 3D de paisatges, termografies. Tots aquests elements construeixen una cartografia múltiple, experimental i invasora d’un paisatge en moviment. Aquesta manipulació erigeix Stella –un complex turístic totalment buit– com un medi on es pot copsar la relació entre la inestabilitat de la matèria terrestre i l’autoritat de la geometria. El procés de percepció canvia, els edificis es desgasten, el paisatge és una arquitectura.